Juli Capella i Quim Larrea

Diari Avui, 1994

Fa tres mesos l´arquitecte Oscar Tusquets va renunciar al seu sucós contracte amb la coneguda promotora Nuñez i Navarro. La demolició de la cúpula de l´àntic restaurant Azulete, va ser l´ultima manca de respecte que va tolerar. Aquest edicle creat per Tusquets l´any 1983 estaba previst que servís de pérgola al jardí d´uns pisos dissenyats pel  propi arquitecte per l´empresa Nuñez i Navarro, pero unilateral i personalment Josep Lluis Nuñez el va fer enderrocar. Així s´acababa una relació de quasi una década, però que ningú es porti a engany, aquest matrimoni de convencinecia mai va ser planer, no fou desitjat inicialment per Nuñez, sino forçat per presions municipals. El propi alcalde Maragall fart d´assistir a la proliferació de bolets clónics "NN" a totes les cantonades de la ciutat li va dir un dia al palc del Barça que deixés de fer edificis tan vulgars i lletjos. Algú -potser l´incombustible Acebillo- li va pasar al Presi una xuleta amb 20 surgeréncies. Així el magnat de la construcció comtal va decidir incorporar per fi els arquitectes a les seves promocions. El primer triat va ser Carles Ferrater, impecable, dialogant, meticulós, comercial,... però va aguantar a en Nuñez tres mesos. I vet ací que per sorpresa  i enveja de tota la professió l´estudi Tusquets-Diaz y Asociados va firmar amb rebombori un contracte a llarg termini per fer milers de metres quadrats i iniciar una reconquesta de l´eixample. Oscar el seductor, estava convençut d´arrosegar al depredador de cantonades cap la sensibilitat i si més no cap a la dignitat arquitectonica.

    Les coses van començar amb cert entusiasme, eren temps feliços, tothom es feia ric al país, la ciutat estava de moda i el Barça guanyava la Lliga de la mà d´en Cruyff. Però poc a poc mentre les diferéncies entre l´entrenador i el promotor esportista es feien més i més insalvables, les relaciones amb Tusquets començaren a trontollar. L´un tenia un projecte i l´altre calés; Cruyff volia donar espectacle i Nuñez guanyar el partit de demà, i després ja veurem que fem. Però sobre tot volia manar, encara que perdés copes i lligues. Nuñez mai va volguer fer arquitectura o contribuir a embellir la seva ciutat, sino donarse una pàtina de vaselina per les difícils llicències municipals. Estava disposat a pagar el peatge d´un arquitecte de calitat per tal de poguer fer el que li donés la gana. Perque ell sap que qui paga mana i el demés és comedia. Volía continuar fent nyaps anónims i banals, perque eren legals, i que algú l´entorpís li treia de polsaguera.

    Era la crónica d´una mort anunciada, dins la professió és conegut que un mínim de dignitat imposibilita treballar amb Nuñez, però està clar que entre 3.000 arquitectes que hi han a Catalunya en trovarà bastants disposats a justificar la mediocritat com màrketing, ell diu que treballa amb 40 equips.

     La culpa de tot es del propi Tusquets per enllitar-se amb l´enemic, per encaparrar-se en transformar l´especulació en posibilisme. Curiosament Tusquets és un dels pocs arquitectes que vol vendre i ho manifesta  sense mala conciéncia. Reconeix el criteri majoritari del públic com un argument d´interés, i sempre s´ha guiat per la funcionalitat i ha desitjat sobre tot agradar, no es pas un iconoclasta ni un capriciós, per tant les acusacions que li fa ara en Nuñez de poc comercial no s´aguanten.

El que passa, és el que havia de passar, que després de l´agitació tot torna a sedimentar.Arriba la normalitat: Tusquets -malgrat haver renunciat a guanyar molts milions, cosa que Nuñez no pot entendre-  respira tranquil i surt d´un mal son; el "Pesident" també está content dons podrà continuar fent de les seves, per aixó paga, només faltaría, i sobre tot ara ja no hi ha Maragall que li bordi. Afortunadament tot torna al seu lloc, curiosament arriba una onada de desprestigi pels arquitectes de prestigi, i torna a valorarse l´arquitecte insípid i firmón, precisament aquell que no té projecte.

    Alguns pensem que és posible fer bona arquitectura i que es vengui, que la bona arquitectura sempre resulta bon negoci. Alguns pensem que l´arquitectura digna a més de ser negoci és un patrimoni dels que la viuen, pero sobre tot dels que la veuen, dia rera dia durant tota la seva vida i per aixó paga la pena que sigui bella.

Esperem que a en Joan Clos li agradi la bona arquitectura, però sobre tot que li agadi el fútbol,  i si pot ser que vagi al camp, s´asegui al palc,  que s´acosti al Nuñez i que li digui...